Història | Ajuntament de Pratdip

Història

El territori que conforma en l’actualitat el municipi de Pratdip ha estat ocupat al llarg dels segles per diverses civilitzacions. Prova d’això és l’existència de diferents jaciments arqueològics com les restes del Castell, les de l’Aufinac o les del Castellet de les Mugues.

L’establiment de la civilització romana en aquest indret podria concretar-se en l’existència del camí que va des de Mont-roig del Camp fins a Pratdip i Vandellòs (actual GR-192) el qual es creu que fou utilitzat durant aquesta època per connectar els dos indrets.

Les primeres referències documentals sobre Pratdip apareixen l’any 1154 a les butlles del papa Anastasi IV i fan referència a l’església del poble. Posteriorment, l’any 1194 apareix també referit el nom del poble a les butlles del papa  Celestí III.

La història dels llinatges que prengueren part en l’evolució dels territoris en els quals es troba el terme de Pratdip comença amb Ramon Berenguer IV, el qual juntament amb Alfons II van ser els artífexs de la reconquesta dels últims reductes musulmans en aquestes contrades. Els territoris reconquerits passaven a formar part de la Corona Catalana organitzant-se en jurisdiccions senyorials les quals es cedien a nobles i militars que havien estat fidels a la corona. L’any 1153, el Compte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, va cedir a Guillem de Castellvell el territori senyorial conegut com la baronia d’Entença, de la qual Pratdip hi formava part, a més de Móra d’Ebre, Falset, Tivissa, el Molar, Masroig, els Guiamets, Marçà, Capçanes, Móra la Nova i Garcia. Els diferents senyors de la baronia, això és, els Castellvell, els Subirats-Sant Martí, els Entença, els Prades, els Cardona i finalment els Medinaceli, tenien jurisdicció civil, criminal, fiscal i política sobre aquest territori fins a la desamortització de Mendizabal, l’any 1837, on s’aboleixen els senyorius i la jurisdicció del territori passa a l’Estat, quedant la terra com a propietat amortitzable i privada.

Guillem de Castellvell va tenir tres fills, i fou el primogènit, Albert de Castellvell el segon senyor de la baronia qui heretà els territoris de l’Ebre, tot i que al no retornar de les creuades va ser la seva germana, Alamanda, qui finalment se’ls va quedar. Aquesta, al casar-se amb Ferrer de Subirats-Sant Martí, perd el llinatge Castellvell, continuant amb el de Subirats-Sant Martí, el qual es convertirà en Entença amb l’enllaç entre Alamanda la Jove (néta d’Alamanda Subirats-Sant Martí) i Guillem d’Entença, nebot de la reina d’Aragó i cosí del rei Jaume I el Conqueridor. El Castell de Pratdip apareix en els documents d’Alamanda, àvia d’Alamanda la Jove, sent el 1313 quan es comencen a reconèixer les propietats del Castell i la vila de Pratdip com  a patrimoni dels Entença.

Durant aquest període el poble fou atacat i saquejat per Pere dels Arcs durant les seves lluites de facció.

El llinatge dels Entença va estar molt lligat a la història de Catalunya atès que el nét de Guillem d’Entença, Berenguer d’Entença era cunyat de Roger de Flor, i company de lluita de Roger de Llúria. Va ser el germà de Berenguer, Guillem, qui heretà els territoris de la Baronia d’Entença. Aquest es casà amb Berenguela de Montcada i morí sense descendència deixant en mans del rei Jaume II els territoris de la baronia, entre els quals es trobava el castell de Pratdip. Aquest es casà amb Blanca d’Anjou amb qui tingué set fills, d’entre ells l’Infant Ramón Berenguer i l’Infant Pere. L’any 1324 els dominis de la baronia d’Entença s’incorporen al comtat de Prades que Jaume II crea pel seu fill l’Infant Ramon Berenguer el qual rep aquests territoris en herència. Ramón Berenguer permutà els territoris del comptat de Prades amb el seu germà l’Infant Pere a canvi d’altres territoris al nord de Catalunya.

Ramon Berenguer mentre tingué els territoris de l’Ebre no aprofità les rendes del Castell de Pratdip ja que estaven en mans d’uns marmessors, els Taudell, els quals amb la permuta varen vendre-les a l’Infant Pere, juntament amb els dominis útils. Tot i això, Allegret de Taudell encara va ser senyor del castell de Pratdip, tenint-ne el domini útil ja que n’era el castlà i havia de compartir les rendes amb el senyor del comptat.

El 12 de setembre de l’any 1346, davant de l’església de Santa Maria de Pratdip, l’Infant Pere, compte de Prades, va fundar i signar les escriptures de l’Hospitalet. Va fer una donació per a què es construís l’hospital per recollir i alimentar els pobres, a més de concedir tota l’aigua i el dret de conducció des de Pratdip fins a l’hospital. També li foren atorgats a l’hospital els drets sobre el castell, sobre un molí de farina i oli, del forn de pa, sobre la llenya i la contribució anual per habitant (que es pagava el dia de Sant Miquel, un cop s’havia fet la collita) que ascendia a uns 500 sous.

El fill de l’Infant Pere, Joan de Prades va eliminar la castlania assumint el domini total directe i útil de Pratdip i també de Masriudoms. Un cop mort Joan de Prades i també el seu fill, començaren diferents lluites per aquests territoris, els quals finalment van anar a parar a mans de la seva néta, Joanna. Aquesta es casà amb Joan Ramon Folc de Cardona, entroncant-se així la casa dels Prades amb la de Cardona, continuant aquesta al llarg de 200 anys fins que aquest llinatge s’uní al de Medinaceli que foren els darrers senyors del castell i la vila de Pratdip atès que entre els anys 1836-1937 desapareixen els senyorius.

Els habitants de Pratdip, igual que la resta de població dels territoris senyorials, havien de pagar una sèrie de tributs als senyors. Aquests senyors compartien amb l’església i el rector de les parròquies els delmes, és a dir, la desena part de les collites. Alguns dels tributs que havien de pagar eren per exemple el dret de maridatge, per caps de bestiar, per diferents productes agrícoles, per vi, per formatge, per cera, per mel o bé per poder caçar, per l’ús de les cases o per conrear les terres del senyor.

L’economia del municipi es basava en l’agricultura, i els habitants del poble pagaven als senyors del poble delme pel blat, l’ordi, la civada, les guixes, els cigrons, els bolets, les faves, les cebes, la verema o les cols entre d’altres. Tot el bestiar pagava també delme.

Així mateix, a banda de l’agricultura, l’apicultura fou una important font d’ingressos a finals del segle XVII atès que es dictaren diverses reglamentacions per regular la cria d’abelles fent marcar les arnes i portant un registre de les marques les quals l’any 1805 eren en total 94. Respecte la ramaderia, durant aquest període s’establiren tres carrerades i s’assenyalaren tretze abeuradors per als ramats. Tots els homes vinculats a la ramaderia, apicultura i a l’agricultura formaren una societat, el Lligallo, activa encara l’any 1832. També els forns de vidre i les fàbriques d’aiguardent, prenien certa importància en l’economia local, constant el 1787 cinc fabricants.

Potser un dels fets més importants per a la vida del poble fou la culminació del plet amb Mont-roig per la possessió de les Planes, que el sentiment popular del poble creu que li foren arrabassades, plet que la sentència de 1787 pronuncià contra Pratdip. Pratdip argumentava que les havia rebudes de Guillem d’Entença el 1301 i que el 1303 Jaume II sentencià que pertanyien als Entença en feu del bisbe. Una sentència del 1437 havia dividit els emprius de la Plana en el Barranc de Rifà entre Pratdip i Mont-roig, una altra del 1604 atribuïa la partida a Mont-roig, respectant, però els emprius de Pratdip, sentència que fou confirmada el 1624. El comú de Pratdip, havia exercit la jurisdicció civil i criminal sobre part de les terres i els dependents del duc de Cardona el 1592, hi aixecaren unes forques; la seva jurisdicció fou confirmada el 1675. El 1686 l’arquebisbe i Mont-roig acordaren de seguir la causa i assoliren finalment la sentència de 1787, ratificada el 1789. Pratdip apel·là al rei de nou el 1804. Finalment les Planes quedaren com a terme de Pratdip.

Durant la Guerra del Francès o de la Independència, el poble sofrí enfrontaments. El 20 de febrer de l’any 1811 el coronel Iglésies hi sostingué un combat amb els francesos, obligant-los a retirar-se de les seves posicions. Aquest període fou molt penós pels habitants del poble atès que es veieren obligats a abandonar els camps i les seves cases ja que els soldats els requisaven les existències. Diversos episodis de batalles al voltant del poble tingueren afectació al mateix, convertint-se el castell en un fortí amb un destacament permanent.

A dos quarts d’onze de la nit del tres d’octubre de l’any 1845  un fort terratrèmol amb epicentre a Tivissa va sacsejar el poble. Aquest fou el terratrèmol principal d’una sèrie que  començà el 30 de setembre i durà 10 dies. El resultat al poble foren el clivellament de les parets de les cases i del santuari de Santa Marina. El dia 7 es produí la rèplica més important, tot i que la intensitat no fou tant alta i els efectes no es deixaren sentir tant al poble.

A finals del segle XIX i principis del XX és quan Pratdip assoleix els valors demogràfics més alts que ha tingut mai, arribant fins els 1.048 habitants. La raó cal cercar-la en el bon moment que vivia l’agricultura, principalment el conreu de la vinya atès que la crisi de la fil·loxera havia arrasat els conreus francesos i aquest mercat era ocupat per vins catalans. És però que amb l’arribada de la fil·loxera a les nostres terres aquest conreu entra en crisi i viure de la terra ja no dóna, obligant a molts habitants del poble a emigrar cap a les ciutats per trobar un altre modus vivendi.

Encara així, l’agricultura seguia sent la principal activitat econòmica al municipi, creant-se l’any 1914 la Cooperativa Agrícola, refeta el 1949. Amb tot, també existia altra activitat econòmica com per exemple l’explotació de mines de ferro.

Un fet important en la vida dels habitants del poble fou la construcció de la carretera que anava de les Planes del Rei fins al poble l’any 1910, i la que va fins al Coll Roig el 1928. Aquest fet va millorar molt les condicions de vida dels habitants del poble ja que disposaven d’una via de circulació en condicions per poder accedir a les zones de mercat com Reus i a la zona costanera. També es van millorar les connexions amb l’interior, amb la zona de la Ribera d’Ebre.

La modernitat arribà a Pratdip el 1928 amb l’arribada de l’energia elèctrica al poble. Aquesta es feia en una fàbrica situada a sota del poble, al barranc de la Dòvia. L’any següent, entre el 1929 i 1930 arribà també el telèfon, havent-hi només una terminal instal·lada a cal Bonic. L’any 1960 es disposava ja d’una centraleta de dues línies, i entre el 1970 i el 1972 es va instal·lar la xarxa automàtica.

L’any 1936 esclatà la Guerra Civil, creant estralls entre la població del poble, com en la majoria de municipis del país. A Santa Marina hi havia un destacament de telecomunicacions i una reserva de combustible per l’exèrcit.  Com a fet destacable citar que l’any 1938 un avió del bàndol nacional es va estavellar a Pratdip, a l’Ortiguer, quedant part de la ferralla a Pratdip i la resta a Tivissa. El pilot es va salvar i va lliurar-se a l’alcalde del poble sent custodiat fins que l’exèrcit se’l va endur cap a Tarragona. El mes de gener del 38 les tropes franquistes ja havien ocupat el territoris del Priorat i el Baix Camp.

Un altre moment lamentable que es visqué durant la Guerra Civil fou a l’ermita de Santa Marina, quant el dia de San Jaume de l’any 1936 un grup d’exaltats antifeixistes cremaren el retaule barroc i altres pertinences, condemnant a l’ermita a un trist espectre de si mateixa. Per fortuna la Generalitat, reaccionà i envià representants a recollir el material valuós que encara quedava a l’ermita i així salvar el que encara es pogués.  D’aquesta manera es va poder salvar el retaule renaixentista de 1602, exposat actualment a l’església parroquial de Pratdip.

L’any 2006 fou inaugurat un monument  als morts durant la Guerra Civil en ambdós bàndols al carrer de la Creu.

La crisi en el món agrícola s’accentua fent-se evident amb l’important número de població que emigrava del poble. Aquesta situació es va mantenir fins a principis dels anys 90 quan Pratdip va arribar al seu mínim demogràfic amb 400 habitants.

Tradicionalment la base de l’economia local ha estat l’agricultura encara que actualment hi ha poques persones que s’hi dediquen professionalment, sent el sector dels servei el que aglutina un major nombre de treballadors, així com d’establiments. És remarcable el número de treballadors inscrits en el sector de la construcció, que en els darrers anys ha experimentat un notable creixement.

Respecte l’agricultura, els principals conreus que hi ha al poble són el de l’avellaner, olivera, ametller i garrofer, encara que en els darrers anys, el conreu de fruiters com el cirerer, ha anat guanyant terreny.

Pratdip s’ha transformat en els darrers anys en un poble modern que gaudeix dels serveis bàsics que la població necessita sense necessitat de desplaçar-se.

La coca amb recapte, la coca de sucre, la cassola de tros o les orelletes, entre d’altres, són menges tradicionals del poble. Igualment l’oli (DOP Siurana), les avellanes (DO avellana de Reus), les ametlles i les garrofes són productes típics del municipi.

Poble de llegendes ancestrals amb vampir propi, el Dip, un ésser mitològic que dóna nom al poble a més de figurar al seu escut i protegir-lo des del seu monument situat en l’entrada del mateix.

Evolució demogràfica

Les primeres notícies demogràfiques que disposem de Pratdip són de l’any 1497, en què aquest tenia 31 focs; el 1515 en tenia 30 i 45 el 1553. En aquestes dues darreres dates consten a més 7 focs als Masos de Pratdip el 1515 i 11 el 1553. El 1708 tenia 44 cases, 43 el 1719, 50 el 1763 i 60 el 1773, amb 133 habitants el 1719 i 621 el 1787, el que suposa un índex de creixement del 366,91 %. Sembla evident un progrés econòmic que anava lligat amb el demogràfic.

Pratdip arribà a la seva màxima esplendor demogràfica a finals del segle XIX, gràcies al moment àlgid en què es trobava el sector de l’agricultura, principal font de riquesa econòmica. Però és a partir de principis del XX quan s’inicia un procés de recessió degut a la crisi que experimentà aquest sector, provocant un èxode migratori cap a zones industrialitzades, el qual feu que el municipi arribés al seu fons demogràfic a finals dels anys 80.

Aquesta tendència decreixent es veié modificada a partir de la dècada dels 90, moment el qual s’inicia una recuperació demogràfica que es manté fins avui dia, arribant en l’última dècada a experimentar creixements al voltant del 60%, passant d’una xifra que quasi bé no arribava als 500 habitants, a un total de 866 que hi ha actualment.

La població es reparteix entre els quatre nuclis de població que el conformen: Pratdip, Les Planes del Rei, Santa Marina i Les Sorts, sent el primer el nucli històric i el que acull un major nombre d’habitants.

Cal tenir en compte el percentatge de població estrangera resident al municipi, la qual representa un 33% del total, situada principalment a les urbanitzacions.